dilluns, 26 de febrer del 2007

Los premios Oscar...

Lunes, 26 de febrero. ¡Qué peñazo! Escucho la radio por la mañana temprano y sólo saben hablarme de fútbol ~~como siempre~~ y de los premios Oscar. Y en los informativos de mediodía de las diferentes cadenas televisivas sufro la misma matraca.

Ya me han ido llegando durante todo el fin de semana, y aún antes, retazos de noticias sobre ese evento en todos los telenoticiarios, programas que son prácticamente los únicos que veo en el medio que les da soporte (además de Los Simpsons y los partidos del Barça, si són gratix, claro).

Que este lunes los programas de banalidades y venalidades vayan repletos de esas basuras propagandísticas me parece coherente, pero rechazo que se incluyan esos publireportajes en los programas informativos.

Lo que me parece más vituperable son las intervenciones de los "expertos" cinematográficos. No es que añore aquellas épocas en que los pesadísimos críticos marxistoides machacaban sistemáticamente a ciertos directores en función de criterios subjetivos y dogmas gallináceos ~~no, eso no, por favor~~, lo que no se puede aceptar es que se califique de especialistas o críticos a gentes que parecen ser simplemente híbridos de publicistas de pornografía sentimental y de eruditos de nimiedades cinéfilas.

En fin, ¿para cuándo, en lugar de tanto reclamar la independencia política respecto de un ente gestor delegado por el Imperio, nos decidimos a reconstruir nuestra soberanía cultural? Heterogénea, desde luego.

Empecemos por empaquetar y guardar en el cuarto de los trastos viejos un evento tan naftalínico y ridículo como el chanchullo este de los Oscar.

Post scriptum 1. Se me olvidó decir que no he visto El laberinto del fauno de Guillermo del Toro, pero que no dudo que cuando la vea me ha de gustar. ¿Habéis visto Cronos, 1992, su primera película? Fenomenal. Este director es magnífico, incluso hizo con Mimic, 1997, en potencia uno de esos bodrios tan típicos de la industria del adormecimiento, un trabajo estupendo.

Post scriptum 2. Para los que se pregunten en qué uso mis horas libres si no miro la tele, he aquí una respuesta referida a estas últimas semanas:

  • en participar los viernes por la tarde en una tertulia;
  • en leer revistas como Archipiélago (suscriptor), Le Monde Diplomatique (suscriptor), Diagonal (suscriptor), Directa, Rojo y Negro y Libre Pensamiento;
  • en releer El Principe Valiente de Harold Foster;
  • en leer El amor y occidente de Denis de Rougemont;
  • en hojear Gárgoris y Habidis de Fernando Sánchez Dragó y ojear El misterio de la voluntad perdida de José Antonio Marina;
  • en ver la película El manuscrito hallado en Zaragoza, basada en la novela homónima de Jan Potocki;
  • en escuchar discos de The Doors, Sun Ra, Miguel Aceves Mejías, Roky Erickson & The Aliens, Miles Davis, Toti Soler, Lole y Manuel, Frank Zappa, Gerard Quintana...

Las horas que dedico a Amics de les Arts i Joventuts Musicals, a Terrassa-O-Culta, a Terrassa Acció Creativa, etcétera, no las considero libres, sino más bien horas dedicadas a cumplir con un imperativo categórico.

dissabte, 24 de febrer del 2007

Peyrí a Terrassa


Antoni Peyrí, nét del president Macià, va néixer a Barcelona l'any 1924. Des de 1941 fins a 1990 va viure a Mèxic i actualment resideix a Catalunya. L'any 1959 va començar a pintar de manera autodidacta amb molt bona recepció per part del públic i de la crítica de Mèxic. En aquell país és considerat com una de les figures més destacades de l'abstracció, però a Catalunya és pràcticament un desconegut.






















Antoni Peyrí, Peu d'ombra, 1984


El proper 10 de març podreu conèixer la seva trajectòria i la seva personalitast assistint a una taula rodona que es celebrarà als Amics de les Arts i Joventuts Musicals després de la qual es projectarà un documental inèdit sobre la seva obra.


divendres, 23 de febrer del 2007

Jordi Fulla


Jordi Fulla exposa a la Galeria Trama entre els dies 22 de febrer i 20 de març de 2007.



No només és un interessant artista plàstic,
sinó que, a més, tal com es pot comprovar
al catàleg d'aquesta exposició, escriu molt bé.








Quina enveja!

dimarts, 20 de febrer del 2007

Gibberish?

Enviat per Labarracreativa
_________________________________________________________


El proyecto Gibberish, una obra de arte global, está basado en la experimentación sobre la espontainedad humana, a través del gibberish.

La propuesta del colectivo Labarracreativa, que se encargará de organizar y dirigir el proyecto, es una invitación a la gente de mente abierta a enviar una sesión de gibberish grabada por ellos mismos. El colectivo recolectará las sesiones y, después de un periodo de desarrollo artístico, creará en varios lenguajes.

La finalidad del proyecto es descubrir si somos capaces de improvisar, observar las diferencias o similitudes entre individuos de distintos entornos sociales, culturales y económicos y fomentar la conciencia colectiva a nivel creativo, invitando a artistas externos a formar parte del proyecto.
Será interesante ver la lucha del hombre lógico por ser lo contrario, ilógico, y si es aún capaz de romper la esclavitud social de mostrarse siempre perfecto.

www.labarracreativa.net

[Krater]: hardcore metal terrassenc

Aquesta és la web de [Krater], un grup terrassenc d'hardcore metal: www.myspace.com/1krater

El divendres 2 de març, a les 22.30 hores, tocaran a la Sala La Butxaca de Sabadell.

En aquesta vetllada musical participaran també dos altres grups, Vrademargk i Crynight, i l'entrada serà gratuïta.




Picasso al MNAC

Recordo que fa uns mesos li vaig dir a un amic que trobava poc encertat l'eslogan del Museu Nacional d'Art de Catalunya, 'Mil anys d'art', que em semblava —i em sembla— massa abstracte per a la comprensió de la majoria de la gent, i que jo els recomanaria escriure alguna cosa així com 'Del Císter a Picasso'. "Picasso, no", em va advertir l'amic. "Sí, és clar, en què estaria jo pensant". Poc podia imaginar-me llavors que s'estava coent una operació que faria esdevenir tan apropiada la meva proposta de claim publicitari (juro que no tinc contactes secrets al Ministeri de Cultura ni al Patronat del Museu).

El més interessant d'aquesta operació no és com ha dit la premsa —malgrat la seva innegable significació política— que per fi els organismes centrals de l'Estat comencin a aplicar aquella màxima de 'el Estado somos todos' i entenguin que una donació empresarial a canvi d'impostos no ha d'anar necessàriament als museus de Madrid. Per mi, el més interessant és el canvi d'orientació que s'està donant al panorama museogràfic català, i especialment del MNAC, que ja ha deixat de ser només —o sobretot— el museu del Romànic, per anar consolidant-se com un gran centre d'exhibició i reflexió sobre la història de l'art català i internacional.

A la rica visió del Modernisme que oferia l'antic Museu d'Art Modern, ara ja plenament integrat al MNAC, li faltava poder mostrar d'una manera plena la seva connexió amb les avantguardes del segle XX, i especialment amb una figura com Picasso, la trajectòria i l'evolució del qual està tan estretament arrelada a la vida cultural catalana de les primeries del segle passat. La connexió ara del MNAC amb el MACBA i amb els museus personals —el Picasso i la Fundació Miró— esdevé així més natural i fluïda, més entenedora i, d'altra banda, digue'm-ho clar, el MNAC esdevé un museu molt més atractiu per al gran públic, la qual cosa permetrà millorar la difusió d'altres parcel·les de les seves col·leccions menys populars malgrat el seu enorme interès.
El que cal ara és que aquesta feliç operació es vegi acompanyada d'un esforç important del Govern català (i, per què no, també del Govern central) per seguir incorporant obres importants a la col·lecció que cobreixin els buits que aquesta té. Cal diplomàcia i voluntat política per aconseguir dipòsits i dacions, però calen també diners per adquisicions.

dilluns, 19 de febrer del 2007

Sandra Artigas, fotògrafa


Ep! M'han dit que la Sandra Artigas està de viatge a la Xina i que després passarà per Vietnam, la Índia, Laos, Cambodja...

Visiteu-la: www.sandraartigas.com

Sandra Artigas, Autorretrat





Oda al Roc Alabern

Enviat per M. Dolors Duocastella, la Suri
_________________________________________________________
Poema elaborat en ocasió de l'exposició-homenatge Roc Alabern. Repàs al procés
___________________________________________________________________

Muda pertèrrita un doll de paraules
em traven la llengua.
Constantment sento els teus
ull interrogants.
Cenacle d'Amics de les Arts.
Asseguda com estàtua de pedra
cuïssor al pit per no poder
expressar el que sento.
No vaig dir-te mai que t'estimava
perquè la comunió
d'ambdós tu saps que era certa.
D'un temps ençà algú
va matar-me l'ànima.
I ara el catàleg de la teva
pòstuma exposició
desfà el nus de la teva absència
com bloc de glaç,
no vaig saber expressar
l'instant d'aquella mala hora.
Romanen amb mi
els colors de les teves
incomprables obres.
Vaig viure el procés
d'un jove artista.
Desenvolupant l'Art amb cròniques
del temps que ens ha tocat viure.
Ens has deixat a mig camí
brindant-nos una obra completa
IN MEMORIAM.

Fins sempre. De tot cor.
M. Dolors Duocastella

______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________

Políticos y graffitis

Enviat per Javi González

Los políticos en la actualidad están tan pendientes de las encuestas que a menudo olvidan que han de administrar el espacio público con un mínimo de sensatez. Quizás ellos no tengan la exclusividad de la torpeza, es cierto que la ciudadanía tiene que ser más vigilante, pero a veces sus propias acciones delatan la perversidad de un sistema que cada vez desengaña a más gente.

En Terrassa se han creado espacios legales para realizar graffitis, allí el graffitero tiene la oportunidad de desahogarse a sus anchas. El ayuntamiento señalizará correctamente una serie de espacios en el casco urbano donde el aficionado a este modo de expresión podrá pintar y repintar las veces que quiera, aunque no lo que le venga en gana, el ayuntamiento vigilará que nada de lo que se represente en esos espacios atente contra la dignidad humana… Sí, parece que nuestro ayuntamiento nos va a librar por fin de las pintadas furtivas que ensucian el paisaje urbano, pintadas generalmente impopulares. Quien encuentre una solución a ese despropósito supuestamente artístico de nuestros jóvenes podrá contar con un buen puñado de votos.

El graffiti por definición es clandestino, considerar que se puede domesticar un modo de expresión tan espontáneo y popular es jugar a lo que tradicionalmente se juega desde el poder, es decir, hacer suyo ciertos comportamientos antisistema amansándolos para que jueguen en su favor. En este caso el intento es muy burdo, puede ser que haya jóvenes que traguen con esa instrumentalización de un arte que es en esencia crítico con el poder, pero la realidad es que encerrar los graffiteros en un espacio donde legalmente se pueda desarrollar es tanto como decir que el ladrón de bolsos podrá hacerlo en unas calles de la ciudad a unas horas determinadas.

Las soluciones a los problemas de los ciudadanos no vienen por unas medidas que tienen más que ver con cuestiones estéticas, hay que combatir el origen de los conflictos. Aunque no olvidemos que hay problemas que son consustanciales a nuestro modo de vida y a cómo entendemos que debe ser la educación, la economía o el arte. El político está obligado a trabajar para mejorar el espacio público atendiendo a unos valores compartidos, lo que no es de recibo es que el político sustraiga a la ciudadanía la evidencia de que ciertos problemas son el resultado de malas políticas o que ciertas explicaciones no resultan populares. Lo que no se puede tolerar es que nuestras ciudades se estén convirtiendo en parques temáticos donde todo es maravilloso y los problemas reales se ocultan al ciudadano.
______________________________________
Pots fer tots els comentaris que vulguis a les entrades
publicades, demanar l'alta com a membre o enviar-nos
els teus articles. Participa!
______________________________________

dissabte, 17 de febrer del 2007

Nuremberg segons José L. Pérez Triviño

José Luis Pérez Triviño, doctor en Dret i llicenciat en Filosofia, és un jove terrassenc d'origen andalús que exerceix com a professor titular de Filosofia del Dret a la Universitat Pompeu Fabra.

Potser, fins ara, no havíeu sentit parlar d'ell, no us estranyi, és una persona discreta. Com a la majoria de les persones interessants, no li interesa destacar a la fira de les vanitats.

Aquesta nova obra seva, Els judicis de Nuremberg (UOC, Barcelona, 2007), és un llibre breu i concís, però alhora complert i clarificador.


Després de llegir-lo --i es llegeix d'una tirada--, puc assegurar-vos que m'ha estat útil, més enllà d'ajudar-me a precisar certes dades històriques, en el sentit que m'ha aclarit certs conceptes jurídics relacionats amb el Dret internacional i que m'ha motivat per endegar nous camins en les meves reflexions sobre l'ésser humà i el seu món... el nostre ésser, el nostre món.

dijous, 15 de febrer del 2007

Roc Alabern. Repàs al procés

Aquest vespre s'inaugura a la Sala Muncunill la primera etapa de la llarga carrera de recuperació de la figura de Roc Alabern que és l'antològica Repàs al procés. La mostra és un projecte personal de Montse Soler, vídua del pintor, que n'ha estat la impulsora, i alhora un projecte col·lectiu de les tres entitats clau en les arts plàstiques a Terrassa: la Fundació Caixa de Terrassa, Amics de les Arts i Joventuts Musicals i l'Ajuntament de la ciutat.

És en aquests tres espais on es distribuixen les més de 200 obres d'Alabern que recull l'antològica i que abasten totes les èpoques i totes les tècniques: l'abstracció i la figuració, el dibuix i la pintura, les instal·lacions i l'experimentació digital.

Qui això subscriu ha participat activament en la preparació de la mostra, però no seria honest comentar-ne el contingut sense un recorregut acurat per la posta en escena en cadascun dels espais: la Muncunill a partir d'avui, les sales d'Amics de les Arts a partir de dissabte 17, i el Centre Cultural a partir de dimarts 27 de febrer.

L'exposició té, d'entrada, tots els elements per a convertir-se en una fita única i irrepetible: les grans teles pintades a Nova York; la instal·lació 8x8 que ha romàs demuntada i emmagatzemada des del tancament de l'espai Trajecte; els àlbums de reflexions personals de l'artista i la correspondència amb d'altres artistes; les obres més significatives de cada etapa cedides per col·leccionistes particulars... Un conjunt difícilment repetible, al qual cal afegir un llibre amb textos de Pilar Parcerisses i el comissari de la mostra, Ignacio Valle, entre d'altres.

Tornarem sobre el tema.

Passatges a Amèrica

Héctor Oliva és un periodista i escriptor terrassenc que fa força temps que viu lluny de la ciutat que el va veure néixer, però això no treu importància a la notícia de la publicació del seu primer llibre: Passatges a Amèrica, en el qual explora la vida transoceànica de cinc catalans que van deixar enrera els seus orígens per "anar a fer les Amèriques".

L'Héctor, que coneix bé el continent, on ha treballat com a cooperant per Intermón Oxfam (Nicaragua), sobre el qual ha fet la seva tesi doctoral (el Perú de Fujimori) i del qual és originària la família de la seva companya, ha resseguit les passes de cinc catalans, entre els quals Facundo Bacardí (Cuba), Gaspar de Portolà (Califòrnia) i Fèlix Cardona (Veneçuela). No ho ha fet de forma banal: quan ja tenia confegit l'esquelet de l'obra, va passar dos mesos viatjant pel continent americà seguint el rastre dels seus personatges.

La curosa recerca i la brillant prosa d'aquest terrassenc van mereixer el pasat setembre el Premi Eurostars de narrativa de viatges, i ara ens arriba en forma de llibre en castellà (RBA) i català (La Magrana). Una proposta d'allò més suggerent que ens pot ajudar a descobrir un escriptor terrassenc o-cult.

divendres, 9 de febrer del 2007

Art al/de carrer

A mitjans del passat desembre el New York Times anunciava la propera desaparició d'un espai mític de la ciutat per a l'art urbà: un vell estable i magatzem de carruatges construït al segle XIX a l'11 Spring Street de NoLIta, i que en els darrers 20 anys s'havia convertir en una "tela" on desenes de creadors plàstics havien deixat la seva empremta. El diari nord-americà comparava l'operació immobiliària realitzada amb l'edifici amb una hipotètica venda —i conseqüent desaparició— de dues de les peces claus de la col·lecció del MOMA, Les demoiselles d'Avignon de Picasso i la Dance de Matisse.












Imatge de la façana de l'11 Spring Street (© Sara Krulwich/The New York Times).
Abans de procedir a "netejar" l'edifici per a la seva divisió en apartaments de luxe, els propietaris van convidar una cinquantena d'artistes a pintar també completament el seu interior i després van obrir-lo al públic durant una setmana. Ni vendes, ni catàlegs, i la promesa certa de la desaparició. L'art per l'art. Creació sense contrapartides. L'acció va ser coordinada per Marc i Sara Shiller, promotors del Wooster Collective, a la web dels qual podeu veure alguns treballs realitzats en aquesta iniciativa singular http://www.woostercollective.com/2006/12/10-week/

M'ha fet pensar en aquesta notícia de la premsa americana una altra notícia publicada recentment al Diari de Terrassa, en la qual s'anunciava la intenció de l'Ajuntament de cedir uns espais a zones perifèriques de la ciutat (Riera de les Arenes i similars) perquè els artistes urbans (així els anomena el NYT) hi realitzin les seves obres de carrer. Una proposta, val a dir, que ha molestat més que no pas ha agradat als creadors terrassencs que poden inscriure's en aquesta categoria. Una persona em comentava que aquells artistes als quals agrada plasmar la seva creació al carrer ho fan, sobretot, per establir una altra mena de relació amb els espectadors, però, és clar, es tracta que hi hagi espectadors i no és pas només una qüestió de pintar parets.

En definitiva, els creadors volen trobar el seu públic, i aquest és el centre de les ciutats i no pas extramurs. No hi puc estar més d'acord. Apassionada com sóc de l'art urbà (Basquiat, que va fer servir el metro de Nova York com escola abans d'arribar al món de les galeries de la mà de Warhol, segueix semblant-me vint anys després d'haver descobert la seva obra un dels artistes més impressionants de les darreres dècades del segle XX) no vull que l'IMCET m'envïi a les Arenes a veure l'art que m'interessa. No deixa de ser curiós que sigui la iniciativa privada la que ens permeti gaudir ara mateix, al centre de Terrassa, d'una magnífica obra d'una de les artistes joves més interessants del moment, Anna Taratiel.

Si fa ara quasi un any i en el marc del TAC, l'Anna donava vida a una paret mitgera de la Fontvella amb una composició d'ocres, blancs i taronges, fa uns mesos que els seus colors vibrants esclaten a la cantonada de Sant Genís amb Topete (Los Pachucos) amb una evocació de deserts on uns ulls gegants (¿potser les nostres consciències? ¿potser un sistema omnipresent del que és difícil fugir?) ens vigilen.

















L'obra d'Anna Taratiel de Sant Quirze / Topete es vibrant i colorista. Una nova mostra de l'univers personal d'aquesta artista, ple de tantes referències urbanes com orgàniques.

Tota l'obra de l'Anna que he vist sembla absorbir les formes de l'entorn urbà (torres, escales, caixes, palanques...) i explorar la seva organicitat. És aquest ull que sembla obrir-se des de dins d'un dipòsit, o el que sembla haver sorgit a l'extrem del braç d'una grua; són aquestes formes que semblen haver-se fet toves en el record d'una visió fugaç mentre passàvem amb cotxe.

Felicito a l'Anna per l'obra i als propietaris del local per la iniciativa. Hi ha força parets al centre i als diferents barris de Terrassa que guanyarien molt si es cedissin com a suport d'obres d'art (i no em refereixo a aquesta mena de pulsió malaltisa de l'ego que tenen molts jovenets desocupats que els porta a embrutar totes les parets amb la seva signatura).

A veure si més gent es decideix a seguir l'exemple (i no faria cap mal que les institucions públiques promoguessin l'art urbà, i no pas per a la galeria). Obres diverses, d'artistes diversos. I prop dels ciutadans. Aquest fora el repte. Qui s'hi apunta?

dijous, 8 de febrer del 2007

Josep Pla a la Nova Jazz Cava de Terrassa?

Doncs sí, però no es tracta d'un músic amb aquest nom, sinó del conegut escriptor empordanès. Naturalment, el passat dimarts 30 de gener, com ja vam anunciar fa unes dates, no hi va ser en persona, però si en esperit... En l'esperit dels seus poemes.

Heus aci un:

La meva decisiva petitesa
no em deixa comprendre
l'eternitat. Ni tan sols
l'altre món, que no sé quines mides
ni quines proporcions tindrà.
Jo no sóc hiperbòlic,
si no em fan diferent,
no m'hi podré adaptar,
m'hi trobaré malament.
No podré sortir mai més
de la tomba sinistra i negra?
Mai més no podré trobar
Sílvia, que és tan rossa,
Silvia rimembri ancora,
i l'Astarté morena,
d'ulls que saben mirar
–d'una forma d'ametlla–,
d'anca rodona,
sortint de la perruqueria
exhalant el perfum
d'espígol quimificat
però ondulant i fresc?



Els tres intèrprets (Carles Martínez, Fernando Sarráis i Dani García) van estar magnífics, com sempre, i el director del recital (Miquel Mallafré) va estar encertat, també com sempre.

* * *

La propera sessió del recitals de poesia i música, anomenats genèricament "La Deu de les Veus", que organitza el grup de literatura d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, tindrà lloc el proper dimecres 18 d'abril i estarà dedicat a Joaquim Maria Bartrina (Reus, 1850-1880).

dimarts, 6 de febrer del 2007

El Corcó, un nou pamflet satíric a Terrassa


El Corcó és el nom d'un pamflet "infecte i covard", segons la definició dels seus redactors, que vaig trobar fa pocs dies al cafè dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals.


Només té quatre pàgines, però són intenses, en la típica línia de les revistes "bèsties i dolentes".

Tracta tant temes locals com altres d'àmbit més ampli. Llegiu-la, us farà riure o emprenyar, no us deixarà indiferents.
...

diumenge, 4 de febrer del 2007

Xavi Gonzàlez, una nova experiència

Copyright: Pep Masip

Després de l’experiència “Sum (Est in nobis)”, desenvolupada als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa durant el passat mes de desembre, Xavi Gonzàlez va promoure i dirigir el passat cap de setmana a Barcelona una altra activitat de característiques semblants: el festival “DeepARTure”, protagonitzat col·lectivament per creadors de diverses disciplines.

Xavi Gonzàlez (artista plástic, músic i poeta) no ha de demostrar res a ningú sobre la seva vàlua com a creador, no li cal, és reconeguda per tothom, però allò que no coneixíem era la seva capacitat com a organitzador i la seva habilitat per aconseguir que les seves propostes siguin ben rebudes Barcelona. Una habilitat que, històricament, no sembla ser gaire freqüent entre els creadors terrassencs .




Diversos artistes terrassencs (Alfonso Cruz, Pep Masip, dj Ous i Robert Tévar) el van acompanyar en aquesta experiència de creació en viu realitzada al vaixell Naumon, propietat del grup La Fura dels Baus, però també van participar molts creadors d'arreu entre els quals, una mica a l'atzar, descatarem el veterà poeta Jesús Lizano i el jove saxofonista Llibert Fortuny.