Ja vaig dir en un altre moment que, a les meves hores lliures, no miro la tele i que entre les activitats que m'omplen les estones d'esbarjo està la lectura de diverses revistes a les quals estic subscrit.
Dono una ullada transversal al número 138 de l'edició espanyola de Le Monde diplomatique, corresponent a l'abril d'enguany, i subratllo alguns paràgrafs:
"Polonia paranoica" - Ignacio Ramonet / ...Ganados por el revisionismo del ambiente, hay quienes no dudan en glorificar la colaboración con el III Reich hitleriano contra la Unión Soviética...
"¿Hay un fascismo latente en Europa?" - René Vázquez Díaz / ...los ciudadanos debemos preguntarnos si el modelo neoliberal, con su necesidad feroz de adoctrinar y coaccionar a hombres y mujeres para que cooperen mansamente en contra de su propio bienestar, no ha empezado a mostrar rasgos de un fascismo latente que es imperioso denunciar...
"Oriente próximo irrumpe en Argentina" - Ignacio Klich / ...los dirigentes judios estadounidenses que pidieron verlo en septiembre de 2006, con ocasión de la Asamblea General de la ONU, fueron recibidos por la primera dama, Cristina Kirchner, quien, ante una objección sobre la amistad con Chávez, replicó que "nadie le elige los amigos a Argentina"...
"La izquierda mexicana en el fragor de la batalla" - Jean-François Boyer / ...son claramente tres las izquierdas que se han despertado al calor del conflicto pos electoral. Una que rechaza el enfrentamiento. La segunda que comparte con la primera la idea de cambiar el país por la vía de las reformas legislativas, pero que sabe que nada es posible sin movilizaciones masivas de los descontentos. Y la tercera, que apuesta por la estrategia del desbordamiento...
"La destrucción de Guernica" - Lionel Richard
"Últimas horas" - Nancy Dolhem / ...de común acuerdo con el general franquista Juan Vigón, el jefe del estado mayor alemán, el barón prusiano Wolfram von Richthofen, implementó la "estrategia de terror" y tomó la decisión de bombardear un día de mercado con bombas incenciarias la aldea vasca de siete mil habitantes "sin contemplaciones para la población civil"...
"Trabajar más para ganar menos" - Michel Husson / ...los asalariados van a trabajar más y van a ganar menos, cuando Francia es ya un país de salarios bajos en la Unión Europea..."
"La izquierda gubernamental cuenta su historia" - Serge Halimi / ..."No hay nada peor que los socialistas que sueñan con que los personajes de la derecha les concedan patente de buenos economistas"...
"Elecciones presidenciales alejadas del mundo" - Bernard Cassen / ...tres de los principales candidatos a la próxima elección presidencial ~~François Bayrou (UDF), Ségolène Royal (PS) y Nicolas Sarkozy (UMP)~~ descubren ahora no pocos méritos y hasta una dosis de clarividencia al 55% de los electores que votaron "no" al Tratado Constitucional Europeo...
El santuario Yasunaki o la memoria selectiva de Japón - Tetsuya Takahashi
Las ambigüedades japonesas son también nuestras - Emile Guyonnet / "...la Guerra [del Pacífico] raramente se cruza en el camino de los estudiantes", apunta Steven Benfell. El resultado es, entre los jóvenes japoneses, no tanto el olvido como la ignorancia de las causas del conflicto...
¿Las conquistas feministas son irreversibles? - Mona Chollet / ..."Los sin techo, los que reciben subsidios por carecer de ingresos, los cartoneros: estas tres encarnaciones de la pobreza en Francia han cambiado de sexo... en medio de una pavorosa discreción", escribe Véronique Mougin en su investigación sobre la precariedad femenina...
Antonio Ferres y los fantasmas - Javier Alfaya / La carrera como novelista de Ferres ha tenido su culminación en 2006 con Crónica de un fabricante de perfumes...
¿Tenemos derecho a decir cualquier cosa? - Agnès Callamard / ...la condena de la apología del terrorismo o de la incitación al terrorismo. En enero de 2007, treinta y cuatro países firmaron una convención del Consejo de europa que iba en la misma dirección. La definición de estos delitos es tan amplia y difusa que las libertades de asociación, de expresión y de prensa pueden verse afectadas...
Liberación animal y antihumanismo contemporáneo - Víctor Gómez Pin / ...El animal no puede ser sustituto del hombre. Se ha de apreciar a los animales por lo que son y no por lo que no son. Y en ningún caso ha de invertirse la jerarquía. El primer deber del hombre consigo mismo pasa por asegurar su propia dignidad...
Autoconsumo electoral - François Brune / ...no todo el mundo se beneficia de la sutil coherencia de un Nikolas Sarkozy que desea al mismo tiempo reducir el impuesto del rico y aumentar el trabajo del pobre...
...
dissabte, 14 d’abril del 2007
dijous, 12 d’abril del 2007
Escultures sonores Baschet
En els anys 50, i a partir de les seves investigacions sobre les propietats acústiques d’alguns materials com el vidre o l’acer, els germans François i Bernard Baschet van desenvolupar una nova família d’instruments musicals, les estructures sonores, que van fascinar des del primer moment molts intèrprets per la seva singular sonoritat, però també molts artistes i responsables de museus per la seva estètica no menys original.
Tiges de vidre que pengen de lleugeres i estilitzades estructures metàl·liques, grans timpans d’acer inoxidable que amplifiquen la vibració del cristall, llargs teclats de varetes de vidre que evoquen l’esquelet d’una fantàstica bèstia marina, l’aigua brollant sense solució de continuïtat d’una font sonora que amb la seva forma de mòbil evoca Calder, un ocell que xiula des de l’enganyosa fredor del seu acer, els colors brillants de l’instrumentarium... com una casa de sucre per atrapar vailets.
De totes aquestes coses és feta l’obra de François Baschet (1920) que, a partir del proper dissabte 14 d’abril s’exposa a la sala d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (C/ Teatre, 2). La mostra aplega una vintena d'obres i s'obrirà i es tancarà amb interpretacions musicals amb els instruments de tan singular com fascinadora sonoritat (concert de Frédéric Bousquet, Andreu Ubach i Jordi Casadelvall, diumenge 29 d'abril, a les 7 de la tarda).
Una part de l'exposició està pensada, a més, perquè el públic puguir tocar les escultures. No us ho perdeu.
...
Tiges de vidre que pengen de lleugeres i estilitzades estructures metàl·liques, grans timpans d’acer inoxidable que amplifiquen la vibració del cristall, llargs teclats de varetes de vidre que evoquen l’esquelet d’una fantàstica bèstia marina, l’aigua brollant sense solució de continuïtat d’una font sonora que amb la seva forma de mòbil evoca Calder, un ocell que xiula des de l’enganyosa fredor del seu acer, els colors brillants de l’instrumentarium... com una casa de sucre per atrapar vailets.
De totes aquestes coses és feta l’obra de François Baschet (1920) que, a partir del proper dissabte 14 d’abril s’exposa a la sala d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa (C/ Teatre, 2). La mostra aplega una vintena d'obres i s'obrirà i es tancarà amb interpretacions musicals amb els instruments de tan singular com fascinadora sonoritat (concert de Frédéric Bousquet, Andreu Ubach i Jordi Casadelvall, diumenge 29 d'abril, a les 7 de la tarda).
Una part de l'exposició està pensada, a més, perquè el públic puguir tocar les escultures. No us ho perdeu.
...
dimecres, 11 d’abril del 2007
Lola’s Fabulous Adventures
Enviat per Labarracreativa
__________________________________________________________
Labarracreativa estrena espectacle, es tracta de les “Lola’s Fabulous Adventures”. Una serie de festes interactives on l’espectador es converteix en el protagonista de la nit.
Els viatges per l’espai temps són el motiu de tot plegat, anar més enllà de la música i els visuals i aconseguir traslladar-nos a l’Egipte de Ramses II, a la decada dels bojos 20, a la Terrassa modernista o a la prehistòria, qui sap on ens portara...
En el primer episodi la Fear Party, una festa realment terrorífica que es celebra aquest dijous 12 d’abril al Faktoria d’Arts, haurem de superar les nostres pors, desde les més internes; fobies irracionals, la por al ridicul, a les condicionades per l’exterior; el pànic mediàtic, la represió. Un cop superades les nostres pors podrem començar els viatges temporals.
Tamar serà l’encarregada de trencar el gel, després vindran els mediajockeys OAU amb les seves trencadores mescles de loops i samplers. I per acabar els ritmes electrònics de Green with Envy acompanyats dels redecoradors de retines VSL DFX, que completaran la nit màgica del terror.
Però això no és tot perque contarem amb instal.lacións interactives, maquillatge terrorífic, performance, els sorprenents balls de La Cúpula i la CabinaGibberish.
- - -
Aquesta és l’introducció pel primer episodi a les “Lola’s Fabulous Adventures”:
El 1907, els germans Labarra, reconeguts oftalmòlegs de l’època, varen començar una serie d’experiments visuals amb l’intenció d’estimular la vista dels seus pacients mitjançant una estranya màquina de condensació d’energia.
Les primeres notes que es van extreure dels seus estudis van quedar enregistrades en el seu llibre Lola’s Fabulous Adventures i deien el següent: “malauradament no hem observat cap milloria en la vista dels pacients tractats, però si que hem pogut veure canvis significatius en el seu comportament i personalitat: eufòria desmesurada, atacs de nervis i d’epilèpsia, histèria i bogeria transitòria...”.
Els pacients asseguraven haver viatjat per l’espai-temps, aterroritzats van decidir no acostar-se mai mes a la consulta del terror de Labarra, els frustrats oftalmòlegs decidiren llavors centrar les seves energies en perfeccionar el seu invent.
- - -
Aquest dijous 12 a la sala Faktoria d’Arts de Terrassa i el dissabte 14 a BAR411 de Manresa descobrirem si podem superar les nostres pors i endinsar-nos en el món dels viatges temporals.
No falteu a la Fear Party!
més informació:
www.labarracreativa.net
www.myspace.com/vsldfx
www.faktoria.org
...
__________________________________________________________
Labarracreativa estrena espectacle, es tracta de les “Lola’s Fabulous Adventures”. Una serie de festes interactives on l’espectador es converteix en el protagonista de la nit.
Els viatges per l’espai temps són el motiu de tot plegat, anar més enllà de la música i els visuals i aconseguir traslladar-nos a l’Egipte de Ramses II, a la decada dels bojos 20, a la Terrassa modernista o a la prehistòria, qui sap on ens portara...
En el primer episodi la Fear Party, una festa realment terrorífica que es celebra aquest dijous 12 d’abril al Faktoria d’Arts, haurem de superar les nostres pors, desde les més internes; fobies irracionals, la por al ridicul, a les condicionades per l’exterior; el pànic mediàtic, la represió. Un cop superades les nostres pors podrem començar els viatges temporals.
Tamar serà l’encarregada de trencar el gel, després vindran els mediajockeys OAU amb les seves trencadores mescles de loops i samplers. I per acabar els ritmes electrònics de Green with Envy acompanyats dels redecoradors de retines VSL DFX, que completaran la nit màgica del terror.
Però això no és tot perque contarem amb instal.lacións interactives, maquillatge terrorífic, performance, els sorprenents balls de La Cúpula i la CabinaGibberish.
- - -
Aquesta és l’introducció pel primer episodi a les “Lola’s Fabulous Adventures”:
El 1907, els germans Labarra, reconeguts oftalmòlegs de l’època, varen començar una serie d’experiments visuals amb l’intenció d’estimular la vista dels seus pacients mitjançant una estranya màquina de condensació d’energia.
Les primeres notes que es van extreure dels seus estudis van quedar enregistrades en el seu llibre Lola’s Fabulous Adventures i deien el següent: “malauradament no hem observat cap milloria en la vista dels pacients tractats, però si que hem pogut veure canvis significatius en el seu comportament i personalitat: eufòria desmesurada, atacs de nervis i d’epilèpsia, histèria i bogeria transitòria...”.
Els pacients asseguraven haver viatjat per l’espai-temps, aterroritzats van decidir no acostar-se mai mes a la consulta del terror de Labarra, els frustrats oftalmòlegs decidiren llavors centrar les seves energies en perfeccionar el seu invent.
- - -
Aquest dijous 12 a la sala Faktoria d’Arts de Terrassa i el dissabte 14 a BAR411 de Manresa descobrirem si podem superar les nostres pors i endinsar-nos en el món dels viatges temporals.
No falteu a la Fear Party!
més informació:
www.labarracreativa.net
www.myspace.com/vsldfx
www.faktoria.org
...
dilluns, 9 d’abril del 2007
Més gastronomia exòtica? (i 3)
LA MONA DE PASCUA
Leo en La Vanguardia del domingo que "la tradición de la mona empieza a introducirse en otras comunidades". ¿Se refieren a la mona, ese postre típico de Pascua, de origen árabe, antiguamente habitual en toda la costa del levante peninsular?
La mona era una torta hecha con harina, levadura, anís (matalahuga), algo de azúcar, sal, ralladura de piel de limón y huevos duros que según el sitio se llamaba mona, fogaseta, tonya, panquemado, garlanda... a veces adornada con plumas o anisetes de colores.
Eso que ahora se llama "Mona de Pasqua" en Cataluña, tiene tanto que ver con la formula original como el cava con la coca-cola.
En Cartagena (y dicen que en algunos pueblos de Valencia), aún pueden comprarse esas maravillosas monas de Pascua tradicionales, mejor dicho sólo se pueden comprar y comer esas maravillosas monas tradicionales. Y espero que, por mucho tiempo, ningún pastelero catalán corrompa a los pasteleros valencianos y cartageneros con nuestras horteradas de chocolate tronado.
Ese gusto tan simple y tan exquisito, esa mezcla tan peculiar de pan endulzado y especiado (coca) y huevo duro...
Esas fueron las monas que yo degusté en mi infancia mientras pasaban por la calle los capirotes, los nazarenos, los "judios" y los granaderos de la cofradía de los marrajos. Esas son las que añoro.
Al menos, en Terrassa, disfrutamos de unas buenas monas de bizcocho, almendra y frutas confitadas. No serán las tradicionales, pero también están riquísimas.
...
Leo en La Vanguardia del domingo que "la tradición de la mona empieza a introducirse en otras comunidades". ¿Se refieren a la mona, ese postre típico de Pascua, de origen árabe, antiguamente habitual en toda la costa del levante peninsular?
La mona era una torta hecha con harina, levadura, anís (matalahuga), algo de azúcar, sal, ralladura de piel de limón y huevos duros que según el sitio se llamaba mona, fogaseta, tonya, panquemado, garlanda... a veces adornada con plumas o anisetes de colores.
Eso que ahora se llama "Mona de Pasqua" en Cataluña, tiene tanto que ver con la formula original como el cava con la coca-cola.
En Cartagena (y dicen que en algunos pueblos de Valencia), aún pueden comprarse esas maravillosas monas de Pascua tradicionales, mejor dicho sólo se pueden comprar y comer esas maravillosas monas tradicionales. Y espero que, por mucho tiempo, ningún pastelero catalán corrompa a los pasteleros valencianos y cartageneros con nuestras horteradas de chocolate tronado.
Ese gusto tan simple y tan exquisito, esa mezcla tan peculiar de pan endulzado y especiado (coca) y huevo duro...
Esas fueron las monas que yo degusté en mi infancia mientras pasaban por la calle los capirotes, los nazarenos, los "judios" y los granaderos de la cofradía de los marrajos. Esas son las que añoro.
Al menos, en Terrassa, disfrutamos de unas buenas monas de bizcocho, almendra y frutas confitadas. No serán las tradicionales, pero también están riquísimas.
...
Més gastronomia exòtica? (2)
¿LA COCINA TRADICIONAL CATALANA DESAPARECE?
Leo en La Vanguardia de hoy, lunes 9 de abril, destacado en "El semáforo" y ampliado la noticia en la sección "Vivir", que un cocinero de Olost está rescatando recetas de la coc¡na tradicional catalana en vías de extinción... por su escasa demanda.
Leñe, se trata, por ejemplo, de platos como "Habas a la catalana" u "Oca con peras".
Bueno, amiguitos y amiguitas, mi compañera hace con frecuencia unas habas a la catalana de rechupete. ¿Para qué hablar de extinción?
Ah, ¿qué se trata de que aparezcan en la carta de restaurantes? Pues vaya, esta misma Semana Santa las he comido en el Restaurante Núria de Camprodón, en el menú del día. Y no estaban deliciosas, como las que hace la madre de mi hijo, pero eran bastante buenas. Por cierto, es un plato habitual en su menú del día... y en los menús y cartas de los restaurantes de media Cataluña.
En cuanto a la oca con peras, no la he probado jamás, pero me conformo con el "Pato con peras" de Can Plujà, en Rocabruna (Ripollés). Según la temporada y las circunstancias, una delicia... o una maravilla.
Por cierto, en las fotos de La Vanguardia, se ven unos platos de habas y oca con peras más bien escasos en contenido. ¿Radica también en ese rasgo su carácter tradicional e identitario?
...
Leo en La Vanguardia de hoy, lunes 9 de abril, destacado en "El semáforo" y ampliado la noticia en la sección "Vivir", que un cocinero de Olost está rescatando recetas de la coc¡na tradicional catalana en vías de extinción... por su escasa demanda.
Leñe, se trata, por ejemplo, de platos como "Habas a la catalana" u "Oca con peras".
Bueno, amiguitos y amiguitas, mi compañera hace con frecuencia unas habas a la catalana de rechupete. ¿Para qué hablar de extinción?
Ah, ¿qué se trata de que aparezcan en la carta de restaurantes? Pues vaya, esta misma Semana Santa las he comido en el Restaurante Núria de Camprodón, en el menú del día. Y no estaban deliciosas, como las que hace la madre de mi hijo, pero eran bastante buenas. Por cierto, es un plato habitual en su menú del día... y en los menús y cartas de los restaurantes de media Cataluña.
En cuanto a la oca con peras, no la he probado jamás, pero me conformo con el "Pato con peras" de Can Plujà, en Rocabruna (Ripollés). Según la temporada y las circunstancias, una delicia... o una maravilla.
Por cierto, en las fotos de La Vanguardia, se ven unos platos de habas y oca con peras más bien escasos en contenido. ¿Radica también en ese rasgo su carácter tradicional e identitario?
...
Més gastronomia exòtica? (1)
LA CECINA
En un número de La Vanguardia de 2006, leí una nota gastronómica de Ferran Adrià afirmando que no existía el jamón de toro hasta que él lo inventó mediante la frotación o maceración (no recuerdo con exactitud) de ventresca de atún (toro en japonés) cortada en rebanadas delgadísimas con grasa de jabugo licuada.
Me pregunto si Ferran Adrià habrá oído hablar de la cecina, especialmente de la de León.
El gaditano Lucius Junius Moderatus, Columella, en su De re rustica (siglo I) describe el proceso de fabricación de la cecina exactamente igual a como se desarrolla en la actualidad.
Pero... para qué preocuparse de esas cosas, si lo exótico "funciona".
...
En un número de La Vanguardia de 2006, leí una nota gastronómica de Ferran Adrià afirmando que no existía el jamón de toro hasta que él lo inventó mediante la frotación o maceración (no recuerdo con exactitud) de ventresca de atún (toro en japonés) cortada en rebanadas delgadísimas con grasa de jabugo licuada.
Me pregunto si Ferran Adrià habrá oído hablar de la cecina, especialmente de la de León.
El gaditano Lucius Junius Moderatus, Columella, en su De re rustica (siglo I) describe el proceso de fabricación de la cecina exactamente igual a como se desarrolla en la actualidad.
Pero... para qué preocuparse de esas cosas, si lo exótico "funciona".
...
diumenge, 8 d’abril del 2007
Israel i Eurovisió...
Fa uns quaranta anys, el Festival d'Eurovisió ens semblava als adolescents un espectacle tronat i ridícul que només podia agradar als adults alienats o als nens de pantalons curts. Pensàvem que no trigaria a desaparèixer i que aniria a parar al quarto dels mals endreços juntament amb els escapularis, els tirants i els gossets que movien el cap a la finestreta de darrere els cotxes.
Pel que sembla, estàvem equivocats, i la capacitat del sistema capitalista per anar atuint, narcotitzant i vegetalitzant les persones és gairebé invencible. Així que, doncs, l'espectacle esmentat encara gaudeix de molt bones audiències i els seus detractors som els que sens dubte estem al quarto dels mals endreços.
Però no era la meva intenció en començar a escriure aquestes línies plànyer-me de la decadència cultural d'Occident o enyorar aquells anys en què, tot i que el sistema ens tenia ben enganxats, ens pensàvem que es podria subvertir o anorrear. No, no era aquesta la meva intenció.
En realitat volia parlar d'un dels participants a la convocatòria d'enguany: el representant d'Israel.
M'estava mig mirant un telenoticiari quan de sobte em trobo amb un grupet de xicots xirois i marxosos, els Teapacks, que afirmen que la seva cançó està dedicada a Mahmud Ahmadineyad, president de l'Estat Iranià, i l’anima irònicament a pitjar el botó de la Guerra Atòmica.
Tot i que ja no em sorprèn gairebé cap manifestació de cinisme, no he pogut evitar pensar: "Quins collons!, però si l’únic estat d’Orient Mitjà que disposa a hores d’ara de bombes atòmiques és precisament l’Estat Israelià, i justament el seu ministre d'"Amenaces Estratègiques", un tal Avigdor Lieberman, líder del partit xenòfob Yisrael Beytenu, ha estat qualificat com "el polític més perillós de la història d’Israel" i "la més gran amenaça estratègica en si mateix" per diversos analistes polítics israelians".
Els meus pensaments flueixen i d’una cosa passo a una altra i em trobo rumiant per quin motiu un estat asiàtic participa en un festival musical europeu. "Sens dubte per compensar el genocidi contra el poble jueu", em responc.
Però el pensament no s’atura mai i em trobo preguntant-me que, si aquest és el motiu, per què Bolívia no participa a la Copa d’Europa de futbol, per compensar la colonització de les terres andines patida pel poble colla a mans dels conqueridors espanyols; per què el Senegal no participa a l’Eurolliga de bàsquet, per compensar el tràfic d’esclaus patit per deu milions i mig d’africans a mans de Portugal; per què la Índia no participa a l’Eurobest Awards, per compensar l’espoli patit pels pobles de la península indostànica per part de l’Imperi Britànic; o per què...
I ara no sé trobar cap resposta.
...
Pel que sembla, estàvem equivocats, i la capacitat del sistema capitalista per anar atuint, narcotitzant i vegetalitzant les persones és gairebé invencible. Així que, doncs, l'espectacle esmentat encara gaudeix de molt bones audiències i els seus detractors som els que sens dubte estem al quarto dels mals endreços.
Però no era la meva intenció en començar a escriure aquestes línies plànyer-me de la decadència cultural d'Occident o enyorar aquells anys en què, tot i que el sistema ens tenia ben enganxats, ens pensàvem que es podria subvertir o anorrear. No, no era aquesta la meva intenció.
En realitat volia parlar d'un dels participants a la convocatòria d'enguany: el representant d'Israel.
M'estava mig mirant un telenoticiari quan de sobte em trobo amb un grupet de xicots xirois i marxosos, els Teapacks, que afirmen que la seva cançó està dedicada a Mahmud Ahmadineyad, president de l'Estat Iranià, i l’anima irònicament a pitjar el botó de la Guerra Atòmica.
Tot i que ja no em sorprèn gairebé cap manifestació de cinisme, no he pogut evitar pensar: "Quins collons!, però si l’únic estat d’Orient Mitjà que disposa a hores d’ara de bombes atòmiques és precisament l’Estat Israelià, i justament el seu ministre d'"Amenaces Estratègiques", un tal Avigdor Lieberman, líder del partit xenòfob Yisrael Beytenu, ha estat qualificat com "el polític més perillós de la història d’Israel" i "la més gran amenaça estratègica en si mateix" per diversos analistes polítics israelians".
Els meus pensaments flueixen i d’una cosa passo a una altra i em trobo rumiant per quin motiu un estat asiàtic participa en un festival musical europeu. "Sens dubte per compensar el genocidi contra el poble jueu", em responc.
Però el pensament no s’atura mai i em trobo preguntant-me que, si aquest és el motiu, per què Bolívia no participa a la Copa d’Europa de futbol, per compensar la colonització de les terres andines patida pel poble colla a mans dels conqueridors espanyols; per què el Senegal no participa a l’Eurolliga de bàsquet, per compensar el tràfic d’esclaus patit per deu milions i mig d’africans a mans de Portugal; per què la Índia no participa a l’Eurobest Awards, per compensar l’espoli patit pels pobles de la península indostànica per part de l’Imperi Britànic; o per què...
I ara no sé trobar cap resposta.
...
dimecres, 4 d’abril del 2007
Cultura 'desprogramada'
Fa cosa d’un any, més o menys, el sistema d’obertura centralitzada del meu cotxe va deixar de funcionar. Feia un temps que fallava esporàdicament i, de sobte, un dia, va espatllar-se de tot. El vaig portar, és clar, al taller del concessionari, on, després de tenir-lo diversos dies en observació, per tota resposta van dir-me: “a la clau no li passa res, el problema és que s’ha desprogramat el mecanisme que porta a dins el cotxe”. Després de quedar literalment estabornida pel preu del mecanisme en qüestió, vaig decidir que obriria i tancaria el meu vehicle fent servir allò que sempre hem hagut de menester per obrir i tancar portes, és a dir, el pany.
I jo era feliç així fins que, fa uns dies, mentre posava benzina, vaig tocar casualment el botó de la clau i... caram! ...el mecanisme d’obertura centralitzada torna a funcionar perfectament!
Després de donar-li unes quantes voltes, el meu esperit cartesià continua convençut que les coses que es desprogramen no es tornen a programar soles, i arribo a la conclusió que el meu mecànic (no us diré el nom, només que tinc un Peugot) no tenia ni idea de perquè no funcionava la clau i es va limitar a imaginar una explicació plausible, de la qual, òbviament, no tenia cap prova, però que hagués pogut suposar-li una interessant facturació si jo hagués optat per substituir el mecanisme. La broma m’hagués sortit força cara, i tot per a res.
De vegades, als polítics els passa el mateix que als mecànics: saben que una cosa no funciona, però no tenen ni idea de què és el que falla. Tanmateix, com passa amb els mecànics, els llauners i els metges, ningú de nosaltres acceptaria que no ens proposessin una solució. Així que en proposen una. Però si no l’encerten, qui hi sortirà perdent?
A Terrassa, la cultura, almenys aparentment, funciona: hi ha moltes entitats actives, hi ha exposicions interessants, temporada de concerts, un dels festivals de jazz més importants d’Europa, temporada de teatre i de dansa, iniciatives per fomentar l’art contemporani, publicacions, cicles de poesia, fins i tot un Centre d’Arts Escèniques i, des de la primera pedra d’ahir a la tarda, tenim en marxa el projecte de recuperació del Teatre Principal... Una altra cosa és qui impulsa aquesta activitat cultural —i no vull dir qui la paga, que no és ben bé el mateix— o dit d’una altra manera, quin projecte polític hi ha al darrera de la cultura impulsada des de l’Administració (Ajuntament) i com s’articula amb el treball dels promotors privats (siguin entitats sense ànim de lucre, empreses o caixes).
Perquè jo sóc de les que creu que al darrera d’una acció política —del tipus que sigui, des de donar, o denegar, una subvenció fins a crear un centre dramàtic— hi ha d’haver un projecte polític. I a mi, de vegades, m’ha costat veure quin projecte polític hi ha per a la cultura terrassenca, cosa que contrasta, per exemple, amb la claredat diàfana amb què està definida l’aposta educativa, basada en l’impuls d’un campus universitari amb la imatge com a eix vertebrador.
En cultura, la línia no està tan clara i, sobretot, no sé si algú s’està plantejant els reptes que tenim davant: integrar a la dinàmica cultural de la ciutat els nous terrassencs —i no vull dir només els immigrats, sinó també aquest munt de persones que dormen aquí però consumeixen cultura a Barcelona—; fomentar la creació i no només la representació/exhibició; connectar la cultura local amb el que passa fora i els nous corrents de pensament; millorar l’accés als recursos i a la història cultural de la ciutat a través de les noves tecnologies...
En qualsevol cas, l’opció de Pere Navarro d’apostar per persones vinculades a entitats històriques de la ciutat a l’hora de presentar una llista per a les properes eleccions fa pensar que el projecte polític cultural de partit no existeix, o és molt feble. Jo crec en la societat civil —la meva trajectòria a Amics de les Arts i Joventuts Musicals ho demostra— però crec que a la societat a cadascú li correspon el seu paper, de la mateixa manera que crec que no es pot fer una cultura progressista des de les cases regionals i les entitats conservadores.
Però, ves a saber, igual premem el botó i la clau funciona.
I jo era feliç així fins que, fa uns dies, mentre posava benzina, vaig tocar casualment el botó de la clau i... caram! ...el mecanisme d’obertura centralitzada torna a funcionar perfectament!
Després de donar-li unes quantes voltes, el meu esperit cartesià continua convençut que les coses que es desprogramen no es tornen a programar soles, i arribo a la conclusió que el meu mecànic (no us diré el nom, només que tinc un Peugot) no tenia ni idea de perquè no funcionava la clau i es va limitar a imaginar una explicació plausible, de la qual, òbviament, no tenia cap prova, però que hagués pogut suposar-li una interessant facturació si jo hagués optat per substituir el mecanisme. La broma m’hagués sortit força cara, i tot per a res.
De vegades, als polítics els passa el mateix que als mecànics: saben que una cosa no funciona, però no tenen ni idea de què és el que falla. Tanmateix, com passa amb els mecànics, els llauners i els metges, ningú de nosaltres acceptaria que no ens proposessin una solució. Així que en proposen una. Però si no l’encerten, qui hi sortirà perdent?
A Terrassa, la cultura, almenys aparentment, funciona: hi ha moltes entitats actives, hi ha exposicions interessants, temporada de concerts, un dels festivals de jazz més importants d’Europa, temporada de teatre i de dansa, iniciatives per fomentar l’art contemporani, publicacions, cicles de poesia, fins i tot un Centre d’Arts Escèniques i, des de la primera pedra d’ahir a la tarda, tenim en marxa el projecte de recuperació del Teatre Principal... Una altra cosa és qui impulsa aquesta activitat cultural —i no vull dir qui la paga, que no és ben bé el mateix— o dit d’una altra manera, quin projecte polític hi ha al darrera de la cultura impulsada des de l’Administració (Ajuntament) i com s’articula amb el treball dels promotors privats (siguin entitats sense ànim de lucre, empreses o caixes).
Perquè jo sóc de les que creu que al darrera d’una acció política —del tipus que sigui, des de donar, o denegar, una subvenció fins a crear un centre dramàtic— hi ha d’haver un projecte polític. I a mi, de vegades, m’ha costat veure quin projecte polític hi ha per a la cultura terrassenca, cosa que contrasta, per exemple, amb la claredat diàfana amb què està definida l’aposta educativa, basada en l’impuls d’un campus universitari amb la imatge com a eix vertebrador.
En cultura, la línia no està tan clara i, sobretot, no sé si algú s’està plantejant els reptes que tenim davant: integrar a la dinàmica cultural de la ciutat els nous terrassencs —i no vull dir només els immigrats, sinó també aquest munt de persones que dormen aquí però consumeixen cultura a Barcelona—; fomentar la creació i no només la representació/exhibició; connectar la cultura local amb el que passa fora i els nous corrents de pensament; millorar l’accés als recursos i a la història cultural de la ciutat a través de les noves tecnologies...
En qualsevol cas, l’opció de Pere Navarro d’apostar per persones vinculades a entitats històriques de la ciutat a l’hora de presentar una llista per a les properes eleccions fa pensar que el projecte polític cultural de partit no existeix, o és molt feble. Jo crec en la societat civil —la meva trajectòria a Amics de les Arts i Joventuts Musicals ho demostra— però crec que a la societat a cadascú li correspon el seu paper, de la mateixa manera que crec que no es pot fer una cultura progressista des de les cases regionals i les entitats conservadores.
Però, ves a saber, igual premem el botó i la clau funciona.
dimarts, 3 d’abril del 2007
Joaquim M. Bartrina
RECITAL DE POEMES DE JOAQUIM M. BARTRINAEl proper dimecres 18 d'abril, a les 20.00 hores, es realitzarà a la Nova Jazz Cava un recital de poesia i música dedicat a l'obra Algo de Joaquim M. Bartrina, un important poeta de Reus amb obra en castellà i català que va viure entre 1850 i 1880.
Direcció i tria de textos: Feliu Formosa
Lectura: Feliu Formosa & Miquel Mallafré
Música: Joan Alavedra
Joaquim M. Bartrina y de Aixemús va ser un poeta antiromàntic i conreador d'una poesía que sovint s'ha adjectivat com materialista i escéptica.
A continuació, us presentem un dels seus poemes més coneguts:
MADRIGAL (?) FUTURO
Juan, cabeza sin fósforo, con Juana
paseaba una mañana
(24 Reamur, viento NE.,
cielo con cirrus) por un campo agreste.
Iban los dos mamíferos hablando,
cuando Juan se inclinó, con el deseo
de ofrecer a su amada, suspirando,
un Dyanthus Cariophyllus de Linneo.
La hembra aceptó, y a su emoción nerviosa,
en su cardias la diástole y la sístole
se hizo más presurosa;
los vasos capilares de la facies
también se dilataron
y al punto las membranas de su cutis
sonrosado color transparentaron.
...
Domingo Cirici Ventalló
...va néixer a Terrassa en 1878, fill de Maties Cirici i de Vicenta Ventalló. Era membre doncs d'una branca col·lateral de la important família Ventalló de Terrassa que, a partir de la segona meitat del XIX, havia agafat protagonisme polític a la ciutat -protagonisme que no va deixar mai de tenir i que ha arribat fins als nostres dies- dins del Partit Conservador....
A mitjans dels anys 90, Cirici va començar a aparèixer en els ambients culturals de la ciutat, en tenim constància per un text manuscrit d'una conferència datada el dia 25 de març de 1896, potser la primera, ja que en la introducció demana disculpes a l'auditori per la seva manca d'experiència.
...
Nét i nebot d'alcaldes, Cirici podia contemplar els esdeveniments ciutadans des d'una posició privilegiada...
...
(Fragment de "Domingo Cirici Ventalló, escriptor i publicista", publicat a Ciutat. Revista cultural d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, n. 10, Terrassa, tardor 2000.)
El proper divendres 13 d'abril, a les 8 del vespre, a l'Aula Magna del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, es presentarà el llibre Domingo Cirici Ventalló. Un periodista terrassenc a Madrid d'Àngels Carles i Pomar.
Hi intervindrà Enric Ucelay - Da Cal, catedràtic d'Història Contemporània de la UAB.
...
XLI Concert de la Mare de Déu
Cor Montserrat
XLI Concert de la Mare de Déu de Montserrat
PROGRAMA:
SEVEN PARTSONGS - Charles Villiers Stanford
SIX CHANSONS - Paul Hindemith
UBI CARITAS - Maurice Duruflé
ELI! ELI! - György Deák Bárdos
GIVE UNTO THE LORD - Edward Elgar
AVE VERUM - Edward Elgar
GREAT IS THE LORD - Edward Elgar
INTÈRPRETS:
COR MONTSERRAT
JORDI FIGUERAS, orgue
LLORENÇ CASTELLÓ, director
Divendres 27 d'abril, a les 10 de la nit
Església de Sant Pere de Terrassa
...
diumenge, 1 d’abril del 2007
Joaquim Paüls
Avui, diumenge 1 d'abril, el Barça Sorli-Discau d'hoquei patins ha guanyat la seva dissetena Copa d'Europa.Serveixi aquesta petita nota per recordar als terrassencs que l'actual entrenador d'aquest equip és Joaquim Paüls, que va ser un dels jugadors d'hoquei patins més elegants que recordo haver vist mai i que, a banda de la meva modesta valoració, és sens cap mena de dubte un dels esportistes més importants de la història de la nostra ciutat.
Aprofito l'avinentesa per recordar-li al proper regidor d'esports de l'Ajuntament de Terrassa la necessitat que certes disciplines esportives recuperin a la nostra ciutat la notorietat que van gaudir en altres èpoques.
Suposo que aquesta tasca —la de defensar la diversitat també en l'àmbit de les disciplines esportives— formarà part de les seves funcions, no?
...
La madre
LA MADRE
—Néstor —me dijo el compañero de oficina cuando entré—, ha venido a buscarte tu madre.
"¿Cómo?, pero si mi madre hace años que esta muerta", pensé, y primero puse cara de espanto, maldije a los astros y luego me reí de la ridícula historia: una señora que buscaba a otro Néstor y preguntó por mí.
Pero no, la descripción de su figura era exacta, coincidía hasta en el vestido con el que la recordaba, ¡era ella!
Mi palidez fue tan notoria que se armó un considerable revuelo: todos preocupados por mí que soy tan reacio a las atenciones, y entonces me puse más nervioso y más pálido, y ellos, más atenciones, y luego carreras a buscar al médico que trabaja tres despachos más allá porque yo desfallecía, y más oficinista a ver que pasa, y ese que pasa era yo cada vez peor, yo deshaciéndome en la angustia de saberme moribundo por tantas atenciones.
Rompiendo mi ancestral compostura logré gritar como un demonio antes de que el ataque fulminante me arrancase el alma.
—Néstor —me dijo el compañero de oficina cuando entré—, ha venido a buscarte tu madre.
"¿Cómo?, pero si mi madre hace años que esta muerta", pensé, y primero puse cara de espanto, maldije a los astros y luego me reí de la ridícula historia: una señora que buscaba a otro Néstor y preguntó por mí.
Pero no, la descripción de su figura era exacta, coincidía hasta en el vestido con el que la recordaba, ¡era ella!
Mi palidez fue tan notoria que se armó un considerable revuelo: todos preocupados por mí que soy tan reacio a las atenciones, y entonces me puse más nervioso y más pálido, y ellos, más atenciones, y luego carreras a buscar al médico que trabaja tres despachos más allá porque yo desfallecía, y más oficinista a ver que pasa, y ese que pasa era yo cada vez peor, yo deshaciéndome en la angustia de saberme moribundo por tantas atenciones.
Rompiendo mi ancestral compostura logré gritar como un demonio antes de que el ataque fulminante me arrancase el alma.
Y allá estaba ella, más linda que nunca.
...
Iván Carrasco Montesinos
...
_____________________________________________________
...
...
Iván Carrasco és terrassenc.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)