Us tenim abandonats, però no oblidats. Us proposo una reflexió reivindicativa a partir d'una obra literària. La trobareu aquí:
"Contra la violència de gènere"
...
diumenge, 29 de novembre del 2009
dimecres, 5 d’agost del 2009
En, de, a, per...
Un efecte imprevist de la crisi: irritació gramatical! El centre de Terrassa és ple de cartells que ofereixen locals comercials que s'han quedat buits en els darrers mesos. Alguns perquè el negoci no debia anar prou bé, d'altres perquè, arribat el moment de retirar-se, els propietaris no tenien hereus que vulguessin continuar amb l'establiment de tota la vida. Aquest és el cas de la Llibreria Gorina, per exemple, que va tancar el passat 31 de juliol (per a frustració meva, perquè em vaig distreure i no vaig poder comprar cap de les estilogràfiques que tenien d'oferta!!!).
Però no és de comiats que vull parlar, sinó de tots aquests cartells que ofereixen locals "en lloguer", enlloc d'oferir locals "de lloguer" que és el que al meu entendre s'escau. Amb les definicions del diccionari a la mà no sembla que la primera fórmula s'ajusti a l'ús nautral de la proposició "en" en català. Aquesta indica l'espai on es desenvolupa l'acció o el fet descrit (Hi ha moltes botigues en aquesta plaça), el temps en el qual l'acció succeeix (Ha fet tots els deures en una tarda), la direcció d'un desplaçament (Anirem en aquella ermita), forma part de locucions adverbials que ens indiquen un estat (en aparença, en dejú...) o una acció causal (En entrar a la sala va veure-la, Va entrebancar-se en sortir) i, finalment, la preposició "en" introdueix l'objecte (nom o infinitiu, la forma nominal del verb) sobre el qual recau l'acció d'alguns verbs: 'Entossudir-se en una idea', 'Enraderir-se en un treball'...
Com a locució adverbial que indica un estat, "en lloguer" fa aigues. Per mi queda clar que si una por dir que "viu de lloguer", és obvi que un pis buit que s'anuncia està (és) "de lloguer". El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'altra banda, donacom a forma correcta "a lloguer" en frases com 'Donar un pis a lloguer' o 'Agafar un pis a lloguer'.
Tot, en definitiva, sembla dir-nos que "en lloguer" és una adaptació un xic forçada del castellà "en alquiler", que dit sigui de pasada, en altres contrades té un ús menys freqüent que el més actiu "se alquila". Com ara hi ha abundoses oportunitats per errar i encertar, penso que les agències immobiliàries poden arribar a fer de l'ús de les preposicions adients un tret d'imatge de marca. Fins i tot rebutjant l'impronunciable "en lloguer", els queda "a lloguer", "de lloguer", "per llogar" i "es lloga". Tria i remena!
...
Però no és de comiats que vull parlar, sinó de tots aquests cartells que ofereixen locals "en lloguer", enlloc d'oferir locals "de lloguer" que és el que al meu entendre s'escau. Amb les definicions del diccionari a la mà no sembla que la primera fórmula s'ajusti a l'ús nautral de la proposició "en" en català. Aquesta indica l'espai on es desenvolupa l'acció o el fet descrit (Hi ha moltes botigues en aquesta plaça), el temps en el qual l'acció succeeix (Ha fet tots els deures en una tarda), la direcció d'un desplaçament (Anirem en aquella ermita), forma part de locucions adverbials que ens indiquen un estat (en aparença, en dejú...) o una acció causal (En entrar a la sala va veure-la, Va entrebancar-se en sortir) i, finalment, la preposició "en" introdueix l'objecte (nom o infinitiu, la forma nominal del verb) sobre el qual recau l'acció d'alguns verbs: 'Entossudir-se en una idea', 'Enraderir-se en un treball'...
Com a locució adverbial que indica un estat, "en lloguer" fa aigues. Per mi queda clar que si una por dir que "viu de lloguer", és obvi que un pis buit que s'anuncia està (és) "de lloguer". El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, d'altra banda, donacom a forma correcta "a lloguer" en frases com 'Donar un pis a lloguer' o 'Agafar un pis a lloguer'.
Tot, en definitiva, sembla dir-nos que "en lloguer" és una adaptació un xic forçada del castellà "en alquiler", que dit sigui de pasada, en altres contrades té un ús menys freqüent que el més actiu "se alquila". Com ara hi ha abundoses oportunitats per errar i encertar, penso que les agències immobiliàries poden arribar a fer de l'ús de les preposicions adients un tret d'imatge de marca. Fins i tot rebutjant l'impronunciable "en lloguer", els queda "a lloguer", "de lloguer", "per llogar" i "es lloga". Tria i remena!
...
dissabte, 25 de juliol del 2009
Per amor a l'art. Volum II
Tot i que fa mesos que es va publicar i que l'alcalde Pere Navarro va tenir la gentilesa de presidir la seva presentació publica, no havia comentat encara aquí l'aparició del segon volum de la història d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals, del que sóc autora.
És un llibre que parla de la postguerra i de com l'entitat i els seus socis ("ximples" i "tigres") van fer-ho per viure una vida el més "normal" i creativa possible en un entorn gris i feixuc, on uns vencedors tan autosatisfets com cruels imposaven una cultura tronada i mesquina, on el realisme es confonia amb la literalitat; la lírica, amb la glosa grandiloqüent a una idea concreta de pàtria; l'èpica, amb la lloa buida al dictador; l'esperit, amb la moralitat represiva d'una església còmplice; la bellesa, amb un canon clàssic esclerotitzat i sense ànima...
Llegir la premsa d'una ciutat industrial "de províncies" dels anys 50 (allò a què havia quedat reduïda l'Atenes vallesana d'en Llogueras) és com caminar entre els murs grisos i despersonalitzats de fàbriques i magatzems, per un carrer sense asfaltar d'un extrarradi urbà sembrat de vidres trencats. Entre línies es perceben velades amenaces que es llencen les diferents faccions de la Falange local, mentre els escassos anuncis i les notícies quotidianes ens parlen de restriccions, escassetat, pobresa, desesperació. Cal tenir present aquest entorn per posar en valor uns Jocs Florals humorístics, com els que organitzava la Penya dels Ximples, o les seves quotidianes vetlllades musicals.
Un dia m'explicava en Màrius Samarra, destacat ximple, que en aquells temps la gent, tota la gent, cantava i que ara ja no en sabem (crec que ell no ha vist mai Operación Triunfo!!). Però el cert és que poca cosa més que cantar es podia fer, quan per comprar un tocadiscs Joventuts Musicals va haver de buscar un avalador i sol·licitar un crèdit.
Només en un ambient cultural (o podríem dir anticultural) com el que viu Terrassa des del 1940 i fins a mitjans dels 60, es pot entendre perquè la Biennal de Pintura que organitza l'entitat genera tanta polèmica; una polèmica que dóna totalment l'esquena a allò que està passant amb l'art en l'àmbit internacional i, fins i tot, a Barcelona o Madrid. Vilatans i autoritats locals clamen pel cànon de bellesa "natural" d'origen "diví", mentre els artistes de Dau al Set exploren el terror dels somnis, Picasso mira els seus personatges a través d'un mirall trencat i Bacon pinta fins a 40 vegades la seva anima torturada a través de la imatge del papa Inocenci X. Els més joves concorren a la Biennal amb collages i obres anti-pictòriques que volen qüestionar el que consideren "complicitat amb la mercantilització de l'art" d'informalistes com Tàpies, Guinovart, Millares, Guerrero, Feito... que aleshores triomfen fora d'Espanya, mentre aquí es blasmen els esgrafiats de Picasso a la façana Col·legi d'Arquitectes de Barcelona que algú defineix com a "garabatos".
El llibre també recull anècdotes divertides de la vida social de l'entitat, espacialment les facècies de la Penya dels Ximples, com la que fa pocs dies recordava el Diari de Terrassa, sobre l'aposta que els membres d'aquest grup van fer el 1959 sobre les possibilitats que l'home arribés a la Lluna. Durant deu anys, la tertúlia va seguir amb atenció la carrera espaial de russos i americans i, el 1969, els incrèduls perdedors van pagar puntualment el sopar empenyorat en un contracte d'honor signat 10 anys abans pels membres de la Penya.
Bé, jo m'ho vaig passar força bé escribint el llibre. Confio que us ho passeu igual de bé llegint-lo. Ara Amics de les Arts és tancat per vacances (de l'1 al 31 d'agost), però a partir de l'1 de setembre, si no el teniu, podeu aconseguir el llibre a la secretaria (entrada per Sant Pere, 46, de dilluns a divendres, de 17h a 20h), tant si sou socis com si no.
...
dijous, 4 de juny del 2009
Néixer a Terrassa
Com compro més diaris dels que les meves múltiples obligacions em permeten llegir i sóc de les que encara troba utilitats domèstiques diverses al paper premsa, tinc per costum "repescar" amb unes quantes setmanes de retard (mentre feinejo a la cuina, al bany, al racó de la galeria on viu el gos...) notícies que m'havien passat inadvertides.
Va cridar la meva atenció una notícia a El País sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema underground català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: "Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente." Així ho afirmava Martí Rom, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.
La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'Antoni Padrós, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.
Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!
Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta (2003):
Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la perifèria pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.
Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?
...
Va cridar la meva atenció una notícia a El País sobre la darrera novel·la de l'anglès Martin Amis, que el magteix autor va presentar al Hay de Granada a primers de maig i mentre la llegia els ulls se me'n van anar a la columna del costat, dedicada a una mostra de cinema underground català que es va dur a terme a Nova York en el marc del festival cultural Catalan Days. Una frase sobresortia cap al final de la columna: "Padrós tuvo la mala suerte de nacer en Terrassa. Si lo hubiera hecho en Nueva York o en Londres su cine hoy sería conocido internacionalmente." Així ho afirmava Martí Rom, cinèfil i conegut entre d'altres coses per haver estat responsable de la Central del Curt (1979-1982), distribuïdora de cinema alternatiu.
La veritat és que la frase m'ha fet pensar força, perquè si bé és cert que el nostre país és bastant mesquí a l'hora de reconèixer els mèrits dels seus creadors, no paro de preguntar-me si un cinema com el d'Antoni Padrós, el de Pere Portabella, el de Josep Maria Ramon o el de Jacinto Esteva-Grew, haguessin pogut ser el mateix si els seus autors haguessin nascut a Londres o Nova York.
Fa temps que el cinema (i, en general, tota la cultura) tenen un marc de referències universal. No podem saber si els referents estètics i culturals del Toni Padrós no haguessin estat molt similars a Londres o NY, però sens dubte la precarietat de mitjans i el context socio-polític en què s'ha desenvolupat la carrera creativa d'aquest cineasta terrassenc han condicionat no només el resultat global, sinó fins i tot la pròpia elecció del mitjà cinematogràfic com a forma d'expresió de les seves inquietuds. En un entorn polític democràtic i amb una indústrua cinematogràfica normalitzada ¿hagués decidit Padrós a dedicar-se al cinema? Ves a saber!
Si no hagués nascut a Terrassa... potser mai ens hagués explicat la història de la Shirley Temple. En aquest sentit potser convé recordar les paraules de Mery Cuesta, autora del llibre El terrorismo doméstico de Antoni Padrós en el cine independiente de la España de los años setenta (2003):
"actualmente, la perspectiva de un cine experimental en España se ha cerrado totalmente, ya que no se dan las condiciones germinadoras propicias para el renacimiento de este fenómeno, y lo que es más importante, no se considera necesario".
Néixer a Terrassa, treballar a Terrassa, viure a Terrassa segurament són tan essencials per al cinema de Padrós perquè des del la perifèria pots mirar la realitat d'una forma diferent i des dels centres industrials funciona millor el marquèting, però no necessàriament la creativitat.
Jo, per exemple, no escriuria aquesta columna si no hagués nascut a Terrassa, oi?
...
diumenge, 12 d’abril del 2009
Un Dia per a l'Esperança
El proper dissabte 18 d'abril, la Plaça Vella acollirà una nova edició a Terrassa de la festa anual d'Intermón Oxfam Un Dia per a l'Esperança, que aquest any se centra sobre l'acció humanitària d'aquesta organització als camps de refugiats de l'est del Txad i, en concret, en el seu suport als drets d'assistència i protecció de les dones refugiades.
Jo treballo a Intermón Oxfam des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.
La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'Antílops de Henning Mankel al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.
El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.
...
Jo treballo a Intermón Oxfam des de fa 14 anys i, com a persona implicada en el sector de la cooperació, crec fermament que una de les grans aportacions de la nostra època és haver estès socialment el debat sobre la cultura de la solidaritat; haver incorporat la responsabilitat ètica sobre la situació de totes les persones del món als nostres deures i drets com a ciutadans: el deure de ser conscients de les realitats que afavorim, de forma activa o per pura passivitat; el dret de participar en canviar les coses, actuant personalment o exigint que actuin els que ens governen.
La cultura i la creació artística, quan valen aquest nom, viuen en permanent dièleg crític amb la realitat, fins i tot amb la mirada conformista, autocomplaent i perpetuadora d'injustícies d'un cert tipus de cooperació. Ho comentàvem fa uns dies aquí mateix a compte de l'estrena d'Antílops de Henning Mankel al Teatre Alegria. Vull pensar que la feina que fem a Intermón Oxfam no cau en aquest parany, perquè som capaços de mantenir amb rigor una aproximació crítica a la realitat, de manera que puguem intervenir-hi per canviar les coses de veritat, per millorar la vida de les persones.
El dia 18 a Terrassa i el cap de setmana del 25 i 26 d'abril a una quarentena de ciutats de tota Espanya teniu ocasió de jutjar-ho vosaltres mateixos.
...
divendres, 10 d’abril del 2009
Una creu per al Jaume
Dimarts es feia pública la merescuda concessió de la Creu de Sant Jordi al terrassenc Jaume Canyameres, actiu promotor de la cultura terrassenca des de fa més de 40 anys i que ha jugat un paper cabdal en la recuperació de figures com Agustí Bartra, Anna Murià, Josep Bartolí i, ja més recentment, Antoni Peyrí. President d'Amics de les Arts i Joventuts Musicals en els primers anys de la meva vinculació a l'entitat, ara que jo mateixa ocupo aquest càrrec miro amb atenció la seva trajectòria per extreuren el millor mestratge.
Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per portar a casa els artistes transterrats no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per reconnectar la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.
Fa ja uns dies, l'amic Joan Alcaraz publicava al seu bloc A la brasa i al caliu, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta ("Bartra, tot energia") que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre Conversa amb Bartolí, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: "Són gent que hem perdut i que ens han fet falta. Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."
Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: Felicitats i gràcies, Jaume!!!
...
Un dels aprenentatges a fer de la seva trajectòria com home de cultura és la fidelitat a unes quantes idees. Potser la que més ha perseguit ha estat la recuperació de la memòria i de la creació cultural que la Guerra Civil ens va arrabassar en portar a l'exili alguns dels creadors més interessants del moment, que van continuar la seva trajectòria artística desconnectats de Catalunya. Per en Jaume, l'esforç per portar a casa els artistes transterrats no era només una qüestió de justícia, sinó una necessitat per reconnectar la cultura catalana no només amb el passat, sinó amb una referents internacionals que havia perdut. Avui aquesta afirmació pot sonar una mica exagerada, però l'any 1971, quan la parella Bartra-Murià va tornar a Catalunya, era del tot ajustada.
Fa ja uns dies, l'amic Joan Alcaraz publicava al seu bloc A la brasa i al caliu, una crònica dels seus primers contactes amb el poeta ("Bartra, tot energia") que explica prou bé l'ambient cultural en el qual es vivia aleshores. Internet també ens permet fer una llucada al llibre Conversa amb Bartolí, escrit per Jaume Canyameres en col·laboració amb el periodista Salvador Comelles i publicat per Edicions l'Abadia de Montserrat el 1990. En la introducció, el Jaume ho diu clar: "Són gent que hem perdut i que ens han fet falta. Per solidaritat i per l'aportació dels seus coneixements."
Així, doncs, aquesta Creu de Sant Jordi és també una mica per tots aquells que van haver de marxar i que no sempre van poder tornar per ensenyar-nos tot el que van aprendre tan durament. En nom de tots ells, cla dir: Felicitats i gràcies, Jaume!!!
...
diumenge, 1 de març del 2009
Antílops
L'escriptor suec Henning Mankell s'estima l'Àfrica, on passa la meitat de l'any, en concret a Moçambic, on és el director del Teatre Nacional de Maputo. L'èxit i el reconeixement internacional l'ha obtingut amb el seu detectiu, Wallander, però entre les seves novel·les també hi ha El cerebro de Kennedy (no sé si té traducció al català, jo la vaig llegir en l'edició de Tusquets), on denuncia l'explotació a què són sotmesos els africans que són utilitzats com a conillets d'indies per les empreses farmacèutiques occidentals, en "experiments clínics" secrets que més aviat semblen les tortures executades pels nazis en els camps de concentració de la II Guerra Mundial.
El cerebro de Kennedy et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. Antílops, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.
Però a Antílops hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a El cerebro... i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.
Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.
Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment transparents. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.
Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.
...
El cerebro de Kennedy et deixa un regust amargant a la boca i una densa tristor a l'ànima, per la insondable injustícia que s'hi mostra i la cruel impotència amb què la contempla l'autor i, a través d'ell, el lector. Antílops, l'obra de teatre de Mankell que es va estrenar el divendres 27 de febrer al Teatre Alegria de Terrassa, parla també de l'Àfrica i de la crueltat i deshumanització d'un colonialisme que es perllonga a través dels representants de certes agències de cooperació internacional, que menyspreen, maltracten, abusen, però sobretot temen aquelles persones a qui diuen que van a ajudar, però el present i el futur dels quals tant se'ls hi endona a aquests blancs.
Però a Antílops hi ha més sarcasme, més insidiosa mala llet que a El cerebro... i aquest matrimoni suec de treballadors del Banc Mundial i l'home que arriba per substituir-los en la seva missió humanitària són escarnits i ridiculitzats, i mostren davant nostre la seva cara més miserable i patètica.
Un amic em deia que, com a treballadora d'una ONG potser no m'agradaria, perquè l'obra denuncia les pràctiques de la cooperació internacional. Però el que denuncia Mankell fa anys que ho denuncien també organitzacions com la nostra, on rebutgem aquesta actitud que tan bé expressa un dels personatges ("posem la nostra superioritat intel·lectual i tecnològica al servei del seu desenvolupament") i que em recorda el desagradable te que vaig compartir fa uns anys a Londres amb un directiu del BM, segons el qual la culpa que no s'hagués solucionat ja a l'Àfrica la manca d'accés a l'aigua potable era que les ONG omplíem el cap als"indígenes" i impedíem construir les preses i d'altres grans infraestructures hidràuliques que havien de pal·liar la set del continent. Ell, no cal dir-ho, no hi havia estat mai a l'Àfrica.
Els personatges de l'obra tampoc han "estat" mai a l'Àfrica encara que hi visquin, envoltats de mesures de seguretat (alts murs amb vidres, gosson feréstecs, vigilants...). Hàbilment, Mankell subratlla aquest distançament fent que els africans del servei de la parella protagonista siguin literalment transparents. Els personatges hi parlen, però ni els veiem ni tenen cap rèplica. Tot i així, el seu patiment, la injustícia de la seva situació són permanentment presents. Potser els personatges han oblidat on són i per què hi són, però no l'autor.
Una obra molt recomenable que, a partir del 7 de març i fins al 29, estarà a la Sala Petita del TNC (que l'ha copproduït amb el Centre d'Arts Esceniques de Terrassa. Si no l'heu pogut veure a l'Alegria, no us la deixeu perdre a Barcelona.
...
diumenge, 15 de febrer del 2009
Amics de les Arts a Facebook
Semblava que el canvi d'any ens havia deixat muts, però no és això, sinó que més aviat el canvi d'any ens ha suposat molta feina (potser no a tots, és clar, perquè cada cop et trobes més gent afectada pert la crisi), però sí als que escrivim regularment per aquí.
Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...
Avui la notícia no és llarga, però crec que sí interessant. Amics de les Arts i Joventuts Musicals té nova pàgina a Facebook. Ja feia un temps que hi havia un grup d'amics de l'entitat en aquesta xarxa social. Esperem que aquestes noves plataformes serveixin perquè molta més gent conegui i participi en les propostes culturals i artístiques dels Amics.
...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)